TEMPUS FUGIT

Avui tinc ganes d'escriure. No tinc ganes de parlar, tinc ganes d 'escriure.
M'ha tocat a mi. Ho acepto, quin remei. No és just. Però que hi farem.
Hi ha tantes coses injustes a la vida...
Ara penso el temps que s'envà i ja no tornarà: Tempus Fugit.

Son molt petits, és el que em toca. Ja vindràn altres temps, però mentrestant el temps passa...
I necessito viure. Viure més. Més experiencies, més vivencies. Potser California m'ho donarà.
De vegades penso en quanta gent afortunada que no ho valora prou.

Ser feliç.

Jo cada dia he de fer l'esforç per ser-ho. Per pensar en positiu, per buscar il.lusions.
No t'ho imagines el que em costa. Últimament bastant. Em sento dins un pou molt profund sense ganes de sortir-ne. Un pou fosc, humit. Ningú em veu, ningú em sent, ningú em troba a faltar...

I jo que sè!!!!!

Se'm acaben els recursos per tirar de mi mateixa. De vegades eufòrica de vegades trista, molt trista.

L'equilibri.

Exploto a plorar. Sentada davant l'ordinador pensant tot el mòn que està allà fora, esperant-me...

Però m'entrestant aquí estic, és el que em toca. Ells em necessiten.
He sortit del mes gros. Aquesta vegada ho tornaré a conseguir però mentrestant...

Voldria que algú estigues compartint amb mi tot el que la vida et dona. Però no es fàcil. Masses peçes que han d'encaixar.

I m'entrestant el temps passa, el temps fuig...

“La vida es lo que nos pasa mientras nosotros hacemos planes.”
John Lennon