Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses se m'han perdut amb tu
que em resta a penes l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
Miquel Martí i Pol.
2 comentarios:
Un dels mes grans poetes que ha donat la nostra estimada terra i que he tingut la sort de conèixer.
I aquest poema diu tant!.
I la fotografia que l,acompanya es preciosa.
Una abraçada.
Me ha conmovido... Que bonitas palabras para recordar...
Ainhoa
Publicar un comentario