21 may 2007

La vida és dura…


No, la vida no és dura, nosaltres la fem dura. Nosaltres decidim com la volem, com la veiem, com la sentim, com la olorem,...

En quan naixem, que ens la regalen; un regal nascut des de l amor, l’amor entre dues persones.

Per desgracia... nomes hi ha una sola cosa que no escollim... el moment en que tot es torna fosc, tot s acaba...ja no hi ha vida.

-I em torno a preguntar- La vida es dura?

-I responc- doncs NO, nosaltres la fem dura, la fem com vulguem que sigui. I jo vull que sigui dolça, rosa, positiva, llarga...

Però també espero, desitjo i ansio que al final d’ aquest camí quan tot es torni fosc, estiguis allà esperant-me amb el teu somriure.

Jordi, et dic que la vida no es dura, per que al final del meu camí, estaràs allà, per que et pugui explicar com m’ha anat i un altre vegada tornarem a riure plegats, tal i com no ho hem deixat de fer mai.

Sempre amb mi.

4 comentarios:

Cristina dijo...

Molt sovint quan ve la nit
se m´emporta una fada:
la bellesa dels teus ulls
-negre intens sobre mar blanca-
sempre incerts en la mirada.
I així gelós vaig desfent
cançons que m´acostin a ella. Però...

La poesia dels teus ulls
sé que no la podré escriure,
cada vers que jo trobés
en el paper se´m moriria
del dolor de no ser prou fidel.

Però sé que no m´he de cansar
de buscar aquest llenguatge amic
que m´acosti a la poesia dels teus ulls
malgrat que no la pugui escriure,
però així lluitaré amb mi
esperant sempre una albada
àvid de sorprendre la teva mirada.

"La poesia dels teus ulls" Cançó de Lluis LLach

Unknown dijo...

En Jordi és aqui si tu vols que hi sigui...
Tots el trobem a faltar, però està en les coses que veiem, enles coses que fem, en les coses que pensem. Quan em prenc un whisky, penso que hauria de treure un altre got per a ell. Quan vaig en moto, penso que viatjsríem junts (ell amb una BMW, clar!). I quan tinc problemes, tinc la sort d'haver-lo conegut prou temps per saber què en diria ell d'aquest tema (gracies Jordi per haver compartit aquest temps amb mi). Per tant, en Jordi segueix aqui.
En Jordi és aqui si jo vull que hi sigui.

Eva dijo...

i tant que sí...el Jordi està present cada dia. De fet, no passen mai 24 hores sense que una sensació, una situació, una frase o un comentari em facin pensar en el meu germà.

Injustes són moltes coses a la vida i inexplicables moltes d'altres. Ara però, sóc jo qui injustament usurpo part del temps que ell podia passar amb els seus dos fills i l'Esther. (que per cert...me n'alegro molt!)

Un cop tenim el que tenim -i això lamentablement no és pot canviar- hem de lluitar per trobar en els petites coses la felicitat de la vida; altres moments que omplin la buidor que el Jordi ens ha deixat. Segur que amb molt d'esforç aconseguirem tornar a somriure...ni que sigui de manera molt tímida.
Tots ens ho mereixem i ell no ens voldria veure amb llàgrimes als ulls.

Solsolet dijo...

Gràcies Cristina, una vegada mès.

Josep, tambè gràcies, espero mantindre i fer creixer l'amistat que tenim.

Eva, cunyaaaaa!! no tinc paraules, gràcies des del fons del meu cor.