No ho negaré, tot això es com una catarsis. Ell no hi és.
Ara tinc por.
Por de que sigui un dia massa especial i que el meu estat emocional quedi tocat.
Però he estat jo que ho he començat. ¿Per què?
Per que ho vull COMPARTIR…per disfrutar-ho el doble.
Viure amb l’absència és dur, sobretot si ets conscient del que hi ha i del que no.
Per tant tot i així…amb llàgrimes als ulls... somric.
Estic contenta i nostàlgica, però feliç.
ptoNAS a tots i totes.
Esther.
No hay comentarios:
Publicar un comentario